Afinació temperada

Un so és defineix per una freqüència. No totes les ffreqüències són audibles, per sota de 20 vibracions per segon i per sobre de 20.000 les persones no sentim res perquè el "timpà" que és la membrana situada dintre l'oïda no és capaç de vibrar en aquestes freqüències i per tant no envia cap senyal al nostre cervell.

El nostre sistema musical es basa en una quantitat limitada de notes que s'afinen en funció de diferents paràmetres:

* Si multipliquem per 2 la freqüència d'una nota ens dóna la mateixa nota a l'octava superior.

* Si multipliquem la freqüència per 3 ens dóna la quinta.

Partint de La = 440 podem multiplicar per 3 per anar descobrint la freqüència de cada nota tot seguint la sèrie de quintes:

LA=440 vibracions per segon, MI=440x3=3960, SI=3960x3= 11880 Etc. (FA#, DO# ...)

Sempre podem dividir els resultats per 2 (baixar una octava) les vegades que faci falta per tal d'incloure la

freqüència en l'interval 440 - 880 que correspon a l'octava La-La:

MI=1320/2=660, SI=11880/2=5940, SI=5940/2=2970, SI=2970/2=1485, SI=1485/2=742.5

Després de fer unes quantes operacions veurem que la freqüència de Sol# i de LaƄ no coincideixen. En realitat el Sol# és una croma més alt que el LaƄ.

L'afinació natural és la següent: (GREU) "Sol - - - - LaƄ - Sol# - - - - La" (AGUT)

A l'època del barroc, abans de fer un concert de clave afinaven les sotes segons la tonalitat de l'obra a interpretar. Per exemple si l'obra a interpretar utilitzava el Sol# l'afinaven una mica més alta que si l'obra utilitzava el LaƄ. Això obligava a repassar l'afinació cada vegada que es canviava la tonalitat. Davant d'aquestes dificultats pràctiques diferents músics com J.S. Bach van proposar l'afinació temperada que no és altra cosa que ajustar una mica l'afinació o la desafinació per tal que la mateixa tecla serveixi per a les dues notes.

Per defensar aquesta idea, J. S. Bach va escriure el "Clave ben temperat". Es tracta de peces curtes per a piano fetes en totes les tonalitats: Do major, Do menor, ReƄ major, ReƄ menor, Re Major .... Evidentment aquesta partitura no es podia interpretar si el clave no estava "ben temperat" és a dir afinat amb l'afinació temperada.

Pensareu que aquesta història és poc interessant però la realitat és que l'afinació temperada ha permès que la música occidental evolucioni molt més que la música oriental en incorporar la modulació com a recurs habitual a les grans obres escrites després de Bach.

A l'afinació natural els tons són una mica més grans i els semitons (diatònics) una mica més petits

AFINACIÓ NATURAL ........: Do..........Re..........Mi....Fa

AFINACIÓ TEMPERADA...: Do........Re.........Mi.......Fa

Les òperes, les simfonies i fins i tot la música de pel·lícules no serien el mateix sense la visió de futur de J.S.Bach al sacrificar una mica la puresa de l'afinació per tal d'obrir el ventall de possibilitats que ens permet la lliure modulació.

Malgrat això si els nostres cantaires desafinen igual que ho fa un piano ben afinat, podem estar contents.