Notació musical

La idea d’escriure la música s’inicia a Babilonia (sis segles abans Crist) i a Grècia (tres segles A.C). Europa no es va incorporar a la cursa fins entrada l’edat mitjana.

Primer es van utilitzar “neumes” que eren signes que es posaven sobre les síl·labes del text i que recordaven el moviment de la melodia. En aquesta època la notació musical serveix d’orientació als qui ja coneixen la cançó, és com una regla mnemotècnica que ajuda a memoritzar i recordar. Els qui no coneixen la música no poden cantar-la, ja que els neumes no donen informació precisa i completa sobre l’alçada i duració de les notes.

Guido d’Arezzo (991-1050) era músic i director d’una coral de nens. Davant la dificultat d’aprendre les diferents melodies va tenir la brillant idea de fer-los estudiar i repetir l’himne a Sant Joan. És un himne on cada frase comença amb una nota de l’escala. El text diu així:

UT queant laxis, REsonare fibris, MIra gestorum, FAmuli tuorum, SOLve polluti, LAbii reatum

Quan els nens no afinaven per exemple la nota FA els deia: “recordeu “FAmuli tuorum”. El sistema va funcionar d'allò més bé però faltava una nota, la setena. Com que l’himne en llatí era de Sanctus Ioanes, va agafar les inicials per anomenar la setena nota de l’escala, el SI. Més tard es va canviar la síl·laba UT per la de DO perquè així és més còmode per cantar.

Per anomenar notes també s’utilitzen lletres: “A-la, B-si, C-do, D-re, E-mi, F-fa, G-sol”. De fet la grafia de les diferents claus prové d’aquestes lletres. Una “G” gòtica evoluciona durant uns quants segles i es converteix en la “Clau de sol” actual.

Al segle XV Johann Gutenberg inventa la imprempta. Aquest invent va obligar la unificació de diferents escoles d’escriptura musical. Les notes deixen de ser quadrades i es tornen rodones. La notació musical proporcionada i l’escriptura a diferents veus simultànies, crea la necessitat d’escriure figures de “silenci”.

El ritme perfecte és el ternari i es representa amb un cercle. El ritme imperfecte és el binari i es representa amb un cercle sense una part, la qual cosa ens recorda la grafia de la lletra C. Per indicar la durada de les notes es passa de les línies verticals a línies horitzontals que agrupen notes que tenen el mateix valor.

A principis del segle XIX, el compositor pot indicar exactament a quin tempo (velocitat) vol que s’interpreti la seva obra amb un nou aparell, el metrònom.

La humanitat ha fet un llarg camí per establir un sistema universal d’escriptura musical acceptat per tothom. Les partitures s’han convertit en un element indispensable per entendre i per estudiar una obra musical. Malgrat això, res pot substituir el gaudi de l’audició de la música en directe.

Josep Ferré